Anys 40: Be-Bop:

La crisi que segueix a la Segona Guerra Mundial fa que les grans orquestres desapareguin i es transformin i en grups mes reduïts anomenats combos.

Com a rebuig del comercial Swing, s’inicia cap a la meitat de la dècada dels 40 un moviment anomenat Be-bop que buscava noves sonoritats i noves harmonies.

Els iniciadors: Charlie Parker, el trompetista Dizzy Gillespie, el pianista Thelonius Monk i el bateria Kenny Clarke.

Aquest nou estil Be-bop, queda definit per les següents característiques:

-Deixa de banda la regularitat de fons de la bateria i la converteix en un instrument autònom dins del conjunt. El batec basc del jazz desapareix, i fa que el Be-bop sigui per escoltar, però no per ballar.

-Els instruments toquen unes frase a una velocitat tan ràpida que elimina qualsevol comparació amb la veu negra.

-L’interval de 5a disminuïda descendent és l’interval més popular d’aquesta època i és el que caracteritzarà l’estil Be-bop.

-Improvisacions emmarcades pel tema presentat a l’uníson i generalment tocat per una trompeta i un saxofon.