Els innovadors, seguidors del Be-bop, derivaran en els següents estils clàssics:

cool (fresc): 1950 es el que practiquen els seguidors de Dizzy Gilliespie. Ha de ser fresca, desapassionada, sense vibratos ni expressions emotives de cap mena. El balanceig del swing es substituït per una pulsació mecànica. Miles Davis en la seva orquestra capitol.

Third stream (tercer corrent); s’aproxima a la musica contemporània europea. La composició passa per damunt de la interpretació (totalment oposat al jazz tradicional). Alguns noms representatius com Gil Evans (1912-1988) que va arrengar el famós concert d’aranjuez de Rodrigo perquè l’enregistrés Miles Davis. L’any 1951 es crea el  Modern Jazz Quartet, un dels seus LPs porta per títol precisament third stream music (1959).

 

 

Dave Brubeck 1920- excel·lent compositor.

 

Hard bop: apareix a NY com a reacció a la degradació dels dos estils anteriors. Iniciats per joves musics de color, als procediments i formes del Be-bop inicial però encara mes agressiu. El conjunt més representatiu és el de Jazz Messengers organitzats pel bateria Art Blakey cap a 1954.

 

Free jazz: (anys 60) llibertat de musics per improvisar. El free jazz és l’expressió musical dels moviments més radicals dels negres americans. La musica negra s’allibera. Un dels musics mes representatius d’aquesta tendència es Ornette Coleman.

Fusió: ja dels anys 40 el jazz havia integrat ocasionalment elements de la musica cubana. Durant els anys 60 apareixen intents de renovar el jazz incorporan-hi elements d’altres llenguatges musicals, principalment de la musica brasilera, llatinoamericana i el rock. Miles Davis va donar el primer gran pas amb el seu àlbum bitches brew.