alba's music

EL JAZZ A CATALUNYA Igual que altres ciutats europees, Barcelona té l’any 1935 un Hot Club , que organitza el mateix any un primer festival local de jazz. Durant la Guerra Civil espanyola es desfà quest grup, que no es revifarà fins l’any 1946. Des d’aleshores i fins el 1977 serà pràcticament l’únic grup que organitzarà concerts d’una certa anomenada al nostre país.   Tete Montoliu (1933-1997) fou, sens dubte, el músic català que demostrà primer la seva maduresa en el jazz. Dins dels grups estables que es formaren a Catalunya, destaquen el grup de la Jazz Cava de Terrassa, La Locomotora Negra i La Vella Dixieland . A títol individual també cal citar els pianistes Pere Ferré, Lucky Guri i Manel Camp, entre d’altres.   L’oferta de música  de jazz al públic català va en augment. Cal destacar la programació duta a terme durant els anys vuitanta a l’antiga Cova del Drac  del carrer Tuset a Barcelona i a la Cova del Drac, traslladada a la plaça Adrià, on s’of...

Els nous clàssics dels jazz, donen lloc als següents estils:   Rhythm’n’Blues . Substitueix la denominació de race records, encara que més tard es va definir com un estil de jazz simple, directe, normalment vocal, ballable, rítmic i seguint els esquemes del blues (dotze compassos que tenen com a base els tres acords fonamentals: tònica, dominant i subdominant). Va estar de moda en la primera meitat dels anys 50. Destaquen noms com Booker T. And The MG’s.       Rock & Roll. Fa furor a partir de 1955, però els músics de color ja utilitzaven aquesta expressió en els anys 30 i 40 quan es cantava o es tocava un boogie- woogie i s’accentuaven molt els temps forts. Utilitza els mateixos acords del rhythm  and blues, però igual que havia passat amb la paraula swing i Benny Goodman, l’expressió rock  and roll va servir d’impacte publicitari per a altres cantants blancs com Elvis Presley.             S...

Els innovadors, seguidors del Be-bop, derivaran en els següents estils clàssics: cool (fresc): 1950 es el que practiquen els seguidors de Dizzy Gilliespie. Ha de ser fresca, desapassionada, sense vibratos ni expressions emotives de cap mena. El balanceig del swing es substituït per una pulsació mecànica. Miles Davis en la seva orquestra capitol. Third stream (tercer corrent); s’aproxima a la musica contemporània europea. La composició passa per damunt de la interpretació (totalment oposat al jazz tradicional). Alguns noms representatius com Gil Evans (1912-1988) que va arrengar el famós concert d’aranjuez de Rodrigo perquè l’enregistrés Miles Davis. L’any 1951 es crea el   Modern Jazz Quartet, un dels seus LPs porta per títol precisament third stream music (1959).     Dave Brubeck 1920- excel·lent compositor.   Hard bop: apareix a NY com a reacció a la degradació dels dos estils anteriors. Iniciats per joves musics de color, als procedim...

Jazz dels anys 50: Fins a 1950 la comunitat negra vivia segregada de la vida del país i en certa manera era mes lliure de fer el que volgués. El sistema consumista va decidir absolir-la , ja que era un mercat molt nombrós. D’aquesta manera blancs i negres segueixen un mateix ritme de bombardeig publicitari i de consum. Els race records van anar desapareixent i la producció discogràfica s’unificà. El públic ja no podia decidir entre un tipus de música o un altre, era l’aparell comercial de la indústria del disc el que imposava les modes. A partir dels anys 50 es constaten en el món del jazz dues tendències molt diferenciades. Per un costat, els innovadors, seguidors del be-bop. Per altra banda els nous clàssics del jazz, que retornen als orígens.

Anys 40: Be-Bop: La crisi que segueix a la Segona Guerra Mundial fa que les grans orquestres desapareguin i es transformin i en grups mes reduïts anomenats combos. Com a rebuig del comercial Swing, s’inicia cap a la meitat de la dècada dels 40 un moviment anomenat Be-bop que buscava noves sonoritats i noves harmonies. Els iniciadors: Charlie Parker, el trompetista Dizzy Gillespie, el pianista Thelonius Monk i el bateria Kenny Clarke. Aquest nou estil Be-bop, queda definit per les següents característiques: - Deixa de banda la regularitat de fons de la bateria i la converteix en un instrument autònom dins del conjunt. El batec basc del jazz desapareix, i fa que el Be-bop sigui per escoltar, però no per ballar. - Els instruments toquen unes frase a una velocitat tan ràpida que elimina qualsevol comparació amb la veu negra. - L’interval de 5a disminuïda descendent és l’interval més popular d’aquesta època i és el que caracteritzarà l’estil Be-bop. - Improvisac...

Epoca dels grans solistes: Veu: Bilie Holiday, Ella FitzGerald. Saxofonistes tenors: Coleman Hawkins, Chu Berry, Lester Young. Clarinetista: Benny Goodman. Bateries:   Gene Krupa, Cozy Cole, Syd Catlett, Buddy Rich Pianistes: Teddy Wilson, Fats Waller, Count Basie. Saxofonistes contralts: Johnny Hodges, Benny Carter. Trompetistes: Bunny Berigan, Rex Steward, Roy Eldrige. I de les grans orquestres: Duke Ellington, Count Basie, Benny Goodman, Tommy Dorsey, Glen Miller i Fletcher Henderson.

Edward Kennedy Ellington ; Washington D.C., 1899-Nueva York, 1974) Pianista, compositor, arreglista y líder de grupo de jazz estadounidense. Se inició en la práctica musical tomando clases de piano a los siete años. Ya en sus comienzos recibió la influencia del ragtime, género de música popular en boga en aquella época y uno de los estilos de los que derivaría el jazz. Con sólo diecisiete años debutó profesionalmente en su ciudad natal. Desde 1919 tocó con varios grupos de la capital estadounidense hasta que en 1922 fue llamado para actuar en Nueva York, el punto de referencia para todo músico de jazz.               Aunque no logró triunfar, adquirió la experiencia necesaria para formar su propio quinteto, The Washingtonians, con los que adquirió renombre suficiente como para realizar unas pruebas en el celebérrimo local neoyorquino Cotton Club, en Harlem. A partir de ese momento, su fama y su prestigio se fueron...

Característiques principals de l’estil dels anys 30 (swing) eran: - Conjunts de 12 a 16 musics anomenats Big bands , amb una gran importància dels solistes. Aquesta formació es la mes gran i complexa del jazz i marcarà tota una época.     - Secció rítmica: piano, guitarra tuba o contrabaix i batería. - Secció melòdica: dues seccions de vent-metall(trompetes i trombons) i una secció de vent fusta (saxofons alts, saxofons tenors i clarinets). Els instrumentistes el posaven de peu quan havien de fer solos. Las melodies eren molt elaborades.   - Estil riff: frases de pregunta i resposta.   - Pulsació rítmica marcada en quatre temps . Els dos estils anteriors marcaven un ritme de dos cops. En el swing, el bombo marca els quatre temps, però el 2 i el 4 s’accentuen amb un ritme especial. - Necessitat d’arranjadors per a orquestra: aquest estil perd improvisació i espontaneïtat i guanya complexitat orquestral. S’assembla es a la musica eur...